COSLADA

Feia massa temps que no trobava un moment per actualitzar el blog i ara que tinc uns minuts vull referir-me als fets de Coslada, a Madrid.

Resulta terrible comprovar com, durant tants anys, una part de la policia municipal ha actuat sense control de ningú, fent i desfent en funció dels seus interessos mafiosos, imposant la seva pròpia llei i extorsionant, agredint i atemorint a ciutadans i ciutadanes. I el que resulta més preocupant és descobrir que era vox populi, que el nombre de persones afectades era tal que tothom estava al tant, allà a Coslada, dels procediments gansterils que imposaven aquests uniformats.

Aquest fet ha posat en evidència que les autoritats municipals, actuals i passades, no han actuat amb responsabilitat i han ignorat la gravetat de la situació. Serà més que desitjable l’assumpció de responsabilitats polítiques.

Però també és evident que la societat, en el seu conjunt, ha mirat cap a un altre costat i s’ha deixat trepitjar per un grup de “matones”, mostrant així fins a quin punt els valors de l’individualisme extrem, de la insolidaritat i, per què no dir-ho, la covardia s’han instal·lat a les nostres comunitats.

I no puc estar-me de ressaltar que ha estat gràcies a les denúncies d’un grup de dones immigrants que ha esclatat l’escàndol. Aquelles que semblaven l’anella més feble de la cadena ens han donat una lliçó de rebel·lia, de lluita pels seus drets i de confiança en el sistema judicial democràtic.

Sens dubte, motius per reflexionar.

ARA I SEMPRE!

CARTA OBERTA A FRANCESC ROVIRA

Amic Cisco:

He volgut deixar passar uns dies terapèutics abans de respondre la teva carta publicada a l’últim Viure Sant Boi (no sé si el fet de la publicació s’ha de qualificar de foc “amic”, d’abús de posició dominant o, directament, de punyalada per l’esquena. Per si no queda clar, no em refereixo a les teves legítimes opinions)

Reconec que no esperava de tu tanta virulència, tot i que no em sorprèn. Va molt en la teva línia. De fet, m’has refrescat el record d’aquella assemblea oberta d’Iniciativa, al 1995, en què vas defensar a crits i en absoluta soledat un pacte municipal amb el PP per fer fora de l’alcaldia els socialistes. Després d’això et vas allunyar i vas començar el flirteig amb altres opcions polítiques i ara, la veritat, no sabria dir per on camines.

No participaré en un intercanvi epistolar a propòsit del reconeixement com a fill predilecte de Sant Boi de l’últim alcalde de l’antic règim franquista (curiosament, ara canvies aquesta denominació per la de “l’últim alcalde abans de la democràcia”. Fa mal, oi! aparèixer donant suport a un col·laborador de la dictadura?). Però no puc passar per alt algunes de les teves afirmacions.

Utilitzes, com una pedra, la reconciliació. I oblides el que va significar. Es tractava de renunciar a passar comptes amb els qui van fer possible que el règim franquista aguantés quaranta anys. Però d’aquí a donar-los la Medalla d’Or o el Títol de Fill Predilecte de la ciutat va una distància infinita. I no s’hi val jugar amb la imatge de “bona persona”. Sant Boi està ple de bones persones, sense un passat tan controvertit, i no han estat motiu de la teva preocupació. ¿No serà que el fet de tractar-se d’un franquista “autòcton” t’ajuda a mirar cap a una altra banda?

Dius en la teva carta que l’assassinat de Puig Antich i la resta de crims que vam relatar com a fruit de la dictadura són “desgràcies de la guerra i de la postguerra”. Quina bestiesa! Són fets produïts entre l’any 1974 i 1977, mentre la persona que heu homenatjat ocupava una tinença d’alcaldia i, més tard, l’alcaldia. I si llegeixes el nostre posicionament contrari al Títol de Fill Predilecte veuràs que no el fèiem responsable però constatàvem una manca absoluta de reacció davant d’aquests fets tan terribles.

Finalment, a manera de traca, arribes a la conclusió de què el veritable motiu és la rancúnia contra tu i altres ex-psuqueros que heu impulsat la medalla. Quanta supèrbia! Si ens haguéssim d’emprenyar cada cop que apareix en alguna proposta incomprensible un ex-militant del PSUC ens passaríem la vida de disgust en disgust. Si fins i tot hi ha destacats representants de la dreta que tenen un passat comunista. No ets tan important, home. I, a més, si tornes a llegir el que des d’ICV-EUiA hem dit sobre aquest assumpte veuràs que en cap moment hem criticat les persones que heu demanat el reconeixement. No és la petició el que ens preocupa; és la decisió del Ple de l’Ajuntament premiant una persona que no només no reuneix mèrits per ser Fill Predilecte, sinó que el seu passat l’invalida per a cap reconeixement d’una societat democràtica.

Saps que crec, Cisco? Que la nostra oposició al reconeixement de l’últim alcalde franquista ha actuat de mirall i que la imatge que hi has vist reflectida, la teva renunciant a la memòria democràtica, explica una reacció tan visceral i desproporcionada. I és que, amb el pas del temps, alguns heu perdut alguna cosa més que els cabells.

Malgrat tot, t’ofereixo una abraçada pels anys que vam compartir.

ENCARANT EL FUTUR

Ja està. El perill del retorn de la dreta al govern ha estat conjurat. El resultat de les eleccions és clar i contundent, però... el preu pagat ha suposat una reducció dràstica de la pluralitat d’esquerres que posa en evidència la incoherència de la llei electoral. Quasi un milió de votants d’Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya només hem aconseguit un parell de representants, mentre el PNV, per exemple, amb la tercera part de vots, n’ha obtingut sis o CIU, amb dos-cents mil vots menys que nosaltres, ha mantingut deu escons.
Però seria un error no reconèixer que els resultats de la nostra coalició, aquí a Catalunya, han quedat lluny de les expectatives i que la responsabilitat és fonamentalment nostra. Semblava que seríem capaços de resistir la onada provocada per la bipolarització de la política espanyola, però no ha estat així, de manera que ara toca encarar el futur amb voluntat de reconduir la nostra política per tal de recuperar la credibilitat perduda. Una gran part del nostre electorat s’ha quedat a casa, com ja va passar a les municipals, desencantat o ha votat socialista per por a la dreta i aquesta realitat ens obliga a una anàlisi profunda per trobar les causes i articular propostes que, a més de lògiques, justes i valentes, siguin engrescadores i ens permetin ser visualitzats com una força necessària en la transformació del nostre país.
Ja hem viscut situacions difícils i hem demostrat la capacitat de la nostra gent per superar els propis errors i els entrebancs que ens posen altres. Ho tornarem a fer, no tinc cap dubte. El nostre compromís és, per afrontar aquest repte, aconseguir la participació de totes les dones i els homes que, a Sant Boi, continuen apostant per Iniciativa per Catalunya-Esquerra Unida. A tots ells i a totes elles, gràcies i endavant.

DIEZ RAZONES PARA VOTAR A JOAN HERRERA

Carlos Jiménez Villarejo, ex-fiscal Anticorrupció, ha fet pública una carta de suport a la candidatura d'ICV-EUia en la que, a manera de decàleg, detalla les raons per las quals votarà la llista encapçada pel Joan Herrera. Es tracta d'un document sumament clarificador.

Votar a J. Herrera es hacerlo por todas las candidaturas de ICV-EUiA en Catalunya.

Ante el panorama de una campaña electoral con más espectáculo que ideología y una excesiva demagogia, centrada en “a ver quién da más”, resulta indispensable apoyar a quienes ofrecen una auténtica política de izquierdas, acreditada en la anterior legislatura, para construir una sociedad más igualitaria y más justa frente a los poderosos. La coalición que encabeza J.Herrera ya ha contribuido decisivamente en el proceso de construcción del Estado del Bienestar y, ahora, debe ser apoyada para aumentar el peso de la izquierda en el futuro Gobierno de España. Hay muchas razones para prestarle el apoyo que necesitan, para votarles. Hay muchas razones, entre las que están las siguientes.

1.- Es la única formación política que plantea “una reforma fiscal para mejorar la progresividad y la equidad del sistema fiscal”, es decir, un sistema de impuestos capaz de generar más riqueza para realizar una más justa redistribución de la misma entre las clases mas desfavorecidas. Es la única propuesta admisible cuando se sabe que el 86% de las grandes fortunas españolas, con un patrimonio superior a las 10 millones de euros, no declara el Impuesto sobre el Patrimonio. O cuando se sabe, lo saben el PP y el PSOE, que en los últimos diez años muchas empresas españolas han deslocalizado capitales hacia paraísos fiscales, europeos y en las Islas Caimán, por mas de 6.000 millones de euros. J. Herrera solo plantea que el Gobierno practique la política del Gobierno aleman que ha decidido “apretar los tornillos” a los paraísos fiscales europeos para contener el fraude de las grandes fortunas de aquel país. Sobre todo, en un país como el nuestro donde el fraude fiscal representa el 23% del PIB.

2.- J. Herrera, en el Grupo Parlamentario de IU-ICV, ha actuado eficazmente para garantizar la transparencia de los partidos políticos en su sistema de financiación. La Ley de Financiación le debe mucho a esta coalición política. Para suprimir las donaciones anónimas, fuente de sumisión de los partidos a los poderes fácticos. Para aumentar la transparencia en la relación de los partidos con las entidades de crédito. Particularmente, ante operaciones financieras irregulares, como la condonación de intereses -una forma encubierta de donación prohibida-, condonación de la que se han beneficiado indebidamente el PSC-siete millones de euros- y Esquerra -dos millones setecientos mil- .

3.- Como asimismo defendió, contra el criterio del PP y del PSOE, que, como viene exigiendo el Consejo de Europa, las formas más graves de financiación irregular de los partidos se consideren delictivas como factor de prevención y de represión de la utilización de la política como medio de enriquecimiento personal o de los propios partidos.

4.- En aras de una efectiva ética en la actividad pública, la coalición ha defendido y exigido, aunque sin éxito por falta de apoyos parlamentarios, que los Altos Cargos de la Administración Central desde que cesen en sus cargos dejen de percibir el 80% de sus anteriores retribuciones, que además son compatibles con las que perciban en cualquier actividad privada o pública posterior. El pago de dichas retribuciones representó al erario público, cuando cesó el Gobierno del PP, un coste de 2.940.341 euros. Una verdadera inmoralidad contra la que levantó la voz J. Herrera y su Grupo.

5.- J. Herrera y la coalición que encabeza es un ejemplo de actividad política entendida como servicio a los intereses generales. Por ello, cuando se descubrió el mayor fraude fiscal de nuestra historia, el atribuido al B. de Santander por un importe aproximado de 84 millones de euros, ejerció la acción popular y acusó a E. Botin. Solo el concierto de fiscales y tribunales, con una posición tan infundada como improcedente, ha hecho posible lo insólito, que ni siquiera se celebre el juicio contra los acusados que, por tanto, no han quedado exculpados.

6.- Ante la corrupción urbanística, expresada de forma palmaria en el Informe del Parlamento europeo sobre el “enladrillado” del litoral mediterráneo, J. Herrera reclamó en el Congreso de Diputados (5-5-2006), reformas legales sobre la planificación urbanística, mayor control ciudadano sobre dicha actividad pública, garantías de sostenibilidad en el desarrollo urbano y respuestas eficaces ante las demandas y necesidades de los ciudadanos. Así consiguió importantes avances en la Ley del Suelo y en actualización y modernización del régimen de incompatibilidades de Alcades y Concejales, así como en lo relativo al control sobre sus bienes. Hizo frente de forma abierta y eficaz al “urbanismo basura” para contener y evitar la colusión de concejales e intereses inmobiliarios.

7.- Coherentemente con su firme posición contra la corrupción, ha planteado en el Congreso la aplicación inmediata de la Convención de NNUU contra la corrupción (2003), proponiendo reformas para hacer más eficaz la lucha contra esa amenaza para la democracia, tanto en la investigación criminal como en la sanción de conductas que ya los Gobiernos anteriores debían haber llevado a cabo, como considerar delictivo el “enriquecimiento ilícito” de los servidores públicos. Además de ampliar los plazos para declarar prescritos esta clase de delitos, los de corrupción y fraude fiscal, para evitar situaciones como la Sentencia del Tribunal Consticional sobre los “Albertos” dejando sin efecto la condena penal que le había sido impuesta, que solo puede incrementar aún más la desconfianza respecto de los tribunales y la desmoralización cívica.

8.- Como aplicación de una política fundada en la igualdad ante la ley y la no-discriminación, la coalición que representa J. Herrera ha procurado constantemente ante el Gobierno, mediante constantes Preguntas e Interpelaciones, garantizar los derechos de los inmigrantes contra cualquier forma de discriminación y de xenofobia, ha exigido políticas presididas por el principio de igualdad de trato, particularmente en las relaciones laborales, ha denunciado las expulsiones en frontera sin ninguna formalidad, ha denunciado las condiciones y la propia existencia de los Centros de Internamientos de Extranjeros y, entre otras muchas iniciativas, ha reclamado el derecho al voto de los mismos, como en otros países europeos. Ha sido un ejemplo de política de respeto y de integración hacia quienes ya representan el 10,3 % de los cotizantes a la Seguridad Social.

9.- J. Herrera ha denunciado vigorosamente los Acuerdos con el Vaticano exigiendo que el Gobierno supere sus complacencias con la Jerarquía católica para construir un Estado laico. El Acuerdo vigente de 1976 afirma que el Estado español reconoce (haciendo referencia a la Ley franquista de libertad religiosa de 1967, derogada en 1980) que “debe haber normas adecuadas al hecho de que la mayoría del pueblo español profesa la religión católica”, afirmación radicalmente incompatible con el planteamiento constitucional. Y los Acuerdos de 1979 sobre enseñanza se firmaron cuando la Constitución acababa de entrar en vigor, pero se negociaron bajo la presión de una jerarquía ávida de conservar sus privilegios antes de que aquella fuera aprobada. La Jerarquía está violando sistemáticamente la Ley de libertad religiosa en cuanto presiona y coacciona a colectivos sociales a los que no admite en la plenitud de sus derechos.

10.- Finalmente, hay otra buena razón para votar ICV-EUiA, el papel que ha jugado en la aprobación de la Ley de la Memoria Histórica. Sencillamente, sin dicha coalición hoy no habría Ley o sería manifiestamente inaceptable. Gracias a J. Herrera, la Ley condena el franquismo, lo declara ilegal e ilegítimo y, por tanto, causante de gravisimas violaciones de los derechos humanos, declara que sus Tribunales, procesos y condenas eran contrarios a los principios de un juicio justo y así, sucesivamente, hasta constituir la herramienta legal que cierra el proceso de la transición, consuma la ruptura y abre nuevas perspectivas a todos los ciudadanos y organizaciones cívicas para reclamar derechos, acceder a los archivos y, sobre todo, investigar el destino de los represaliados desaparecidos.

Son algunas razones y sólidas para no abstenerse y, sobre todo, para votar a una fuerza de izquierda transformadora y radical, ICV-EUiA.

Carlos Jiménez Villarejo.

DE L'AMNÈSIA AL SARCASME

Ahir, el Ple Municipal va acordar nomenar Fill Predilecte de Sant Boi a l'ultim alcalde del règim franquista. PSC, CIU i Ciutadans van votar a favor, ERC i PP es van abstenir i ICV-EUiA va votar en contra. Aquesta és la intervenció que vaig fer, en nom del meu Grup.

Aquesta és, sens dubte, una de les intervencions més difícils que he hagut de fer mai en aquest Plenari. I és que no voldria que cap persona se sentís ofesa. La meva intenció es defensar el posicionament d’ICV-EUiA sense ferir ningú, tot i que sóc conscient de la impossibilitat d’aconseguir-ho, així que, d’entrada, demano disculpes si les meves paraules no són prou encertades.

I és que, des del respecte a la persona d’En Joan Martí i Lladó, als ciutadans que han demanat el seu reconeixement i a les entitats i particulars que ho han recolzat;

des de la comprensió del pes que la història, és a dir, el moment i el lloc en què ens ha tocat viure, condiciona els nostres actes i les nostres opcions, en ocasions de manera terrible;

des de la gratitud per les aportacions positives que el senyor Martí ha fet a la societat santboiana a través d’algunes entitats emblemàtiques, hem de manifestar el nostre profund i radical rebuig a la decisió que se’ns proposa al Ple Municipal.

Hem estudiat la biografia, l’hemeroteca i hem parlat amb moltes persones abans de posicionar-nos. Hem discutit molt en el nostre Grup Municipal i hem reflexionat sobre el significat d’aquest acord.

El nomenament de Fill Predilecte és una de les màximes distincions de la ciutat. Són poques les persones que l’han rebuda perquè és un reconeixement a tota una vida de dedicació a la ciutat, de compromís ciutadà amb el progrés i el benestar de tota la comunitat, de contribució al desenvolupament democràtic de la nostra vila.

Com diu el Reglament que regula les distincions “es constitueix per tal de reconèixer els mèrits excepcionals o la trajectòria personal o professional que mereixi la consideració i l’agraïment oficial, per haver destacat de forma extraordinària i amb indiscutible repercussió pública en la realització d’activitats que hagin redundat en benefici de la ciutat o que l’hagin enaltit”. Tot i reiterar el nostre agraïment al senyor Martí per la seva contribució a algunes entitats, no trobem raons suficients que avalin l’honor de rebre el títol de Fill Predilecte.

I sabem que és una convicció compartida en aquest Plenari i en la societat santboiana. ¿Com si no s’explica que s’hagi rebaixat la decisió inicial de concedir-li la Medalla d’Or tal i com plantejava el dictamen de l’instructor de l’expedient? ¿Com si no s’explica l’absència significativa, malgrat les pressions rebudes, de reconegudes entitats i persones del nostre poble entre les adhesions al senyor Martí?

Però és que, i això a nosaltres ens resulta inadmissible, aquesta sol·licitud al Ple Municipal es fonamenta, llegeixo textualment de la carta de petició, “per la seva actuació en la etapa que li va tocar viure al front del nostre Ajuntament. Ens estem referint a l’últim alcalde de l’antic règim franquista”.

I és que no podem oblidar que el senyor Martí va ser, a la nostra ciutat, membre destacat de la dictadura des del seu càrrec de Tinent d’Alcalde a partir de l’any 1973. Com ell mateix reconeix, en una entrevista publicada el 1997 dintre del llibre “Memòria compartida”, i parlant d’aquell consistori, Tots nosaltres érem del Movimiento.

I, deixant molt clar que no ha volgut fet una revisió mínimament crítica de la seva col·laboració destacada amb el règim franquista, afegeix “Estàvem a una dictadura, encara que fos una dictadura molt suau”. I això ho diu més de vint anys després de la mort del dictador.

Potser caldrà recordar que, mentre el senyor Martí i Lladó, era “del Movimiento”, la seva “dictadura suau” passava pel garrote vil a Salvador Puig Antich el 2 de març de 1974. Tenia 25 anys. Heinz Ches, un pobre polonès/alemany, va córrer la mateixa sort a la presó de Tarragona.

El 27 de setembre de 1975 es van executar cinc sentències de mort. Van disparar contra Juan Paredes Manot a Cerdanyola, a Hoyo de Manzanares (Madrid) contra José Humberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez- Bravo. I, a Burgos, contra Angel Otaegui. Recorden la cançó “Al alba” de Luis Eduardo Aute?

El 3 de març de 1976, a las portes de l’Església de San Francisco de Asís, a Vitòria, la policia de la “dictadura suau” matava cinc treballadors que sortien d’una assemblea. El més jove tenia 17 anys. Potser ara seria el moment de posar de fons a Lluís Llach cantant “Campanades a mort”...

El 24 de gener de 1977 té lloc la Matanza de Atocha. ¿Hi ha algú que dubti que va ser la “dictadura suau” la que va armar la mà dels assassins dels advocats laboralistes Enrique Valdevira, Luis Javier Benavides y Francisco Javier Sauquillo, l’estudiant de dret Serafín Holgado i l’administratiu Angel Rodríguez? Greument ferits van quedar allà, també, Miguel Sarabia, Alejandro Ruiz, Luis Ramos y Dolores González, que va perdre el bebé que esperava.

I de la repressió del moviment obrer també podríem parlar. Molts santboians i santboianes van participar en aquelles heroiques vagues brutalment reprimides per la policia de la “dictadura suau”.

I de la persecució de la premsa i la cultura... I la llengua...

O de la lluita per escoles públiques, ambulatoris, clavegueram... que topaven una i altra vegada amb la ferocitat d’aquella “dictadura suau”.

Sabem que seria injust atribuir responsabilitat activa en aquest fets al senyor Martí i Lladó, però podia haver-se negat a la petició del seu amic Gabarró d’incorporar-se a l’ajuntament i no ho va fer, podia haver dimitit després i no ho va fer, podia haver-se allunyat del règim i no ho va fer, podia haver revisat críticament la seva història i no ho ha fet, podia haver demanat perdó pel seu suport a la dictadura franquista i no ho ha fet.

El senyor Martí i Lladó té el nostre respecte, però ni aquest sentiment, ni la proximitat personal i, fins i tot, l’afecte que alguns de vostès li tenen nos ens poden portar a banalitzar la història terrible que vam viure.

Així que no. Radicalment no. No volem sumar-nos a aquesta burla a la memòria històrica. No volem participar d’aquesta manca de respecte a totes les persones que a Espanya van lluitar per les llibertats democràtiques i que, a Catalunya i a Sant Boi, a més, es jugaven el pa i la vida per la recuperació dels drets nacionals, mentre alguns col·laboraven activament en el manteniment de la dictadura.

Acabo, senyor alcalde, amb un prec. Quan es reuneixin per penjar la medalla de Fill Predilecte de Sant Boi a l’últim alcalde del règim franquista, voldríem que els nostres seients quedessin buits. Serà el nostre testimoni de què no totes, de què no tots baixem el cap.

Gràcies